Què és la informàtica?

Giacomo Tesio, 3 de juny de 2019, traducció de març de 2020

Què és la informàtica? Per què alguns n’hi diuen ciència computacional?
Per què els programadors no poden entendre-la com els enginyers civils fan amb el ponts?

Donada la presència dominant dels ordinadors al nostre voltant, la gent normalment pensa en la informàtica com en un camp de la tecnologia molt avançat, una cosa que empeny els límits del coneixement humà. Pensem en la programació com en una habilitat especialitzada, una cosa que has d’aprendre si vols tenir un cert tipus de feina.

Tot està malament.

Una mica d’història

Al 1957, Karl Steinbuch va encunyar el terme «Informatik» per al seu assaig Informatik: Automatische Informationsverarbeitung, «Informàtica: processat d’informació automàtic».

Al març de 1962, Philippe Dreyfus va usar per primer cop el terme «Informatique» per anomenar la seva empresa Société d’informatique appliquée.

Al mateix mes, Walter Bauer va fundar l’empresa estatunidenca «Informatics Inc.», va registrar la marca i es va querellar amb les universitats usant aquesta paraula per descriure el nou camp, forçant-los a canviar a la locució «Computer Science», malgrat el fet que la matèria no es restringia als ordinadors i que el mètode científic no s’aplicava realment a la pràctica.

ACM va provar fins i tot d’aconseguir permís per usar el terme d’Informatics, Inc, però l’empresa s’hi va negar.

Val la pena mencionar que, segons en Donald Knuth, les universitats estatunidenques no van escollir «Ciència computacional» per problemes de marca, sinó per raons semàntiques: els ordinadors no treballen amb informació, sinó dades.

Però, encara que sembli pragmàtic, és molt curt de mires: descriu vagament el com sense considerar el perquè de la informàtica.

De fet, tot i que és cert que els que maneguen els ordinadors són dades, de tota manera, els engeguem per tractar informació.

Algunes definicions

Com a camp aparentment construït sobre valors binaris, la informàtica és plena de dicotomies interessants. El més fonamental però sovint passat per alt és la que es dona entre informació i dades:

Informació, del llatí informo, «Jo construeixo a dins (de mi mateix)»: una idea, una construcció d’una ment humana que es pot compartir amb altres humans.

Dada, pl. Dades, del llatí datum, «donat»: una de les possibles representacions d’una peça d’informació que es pot transferir i interpretar com a informació pels humans.

La informació només existeix a la ment humana.

No totes les construccions d’una ment humana són informació, només aquelles que poden ser comunicades amb precisió a d’altres humans. Per exemple, cap experiència mística no es pot compartir realment.

No obstant això, la informació és la base fonamental del coneixement humà. De fet, qualsevol cosa que pertanyi al camp de les Matemàtiques és informació, tant que cap conjectura no es pot considerar com una afirmació vàlida fins que altres humans no puguin acceptar-la només llegint la descripció de la prova que es va formar en la ment de l’autor.

Les dades, en canvi, són simples representacions.

Qualsevol representació de la informació és en realitat un conjunt de dades.

Les paraules que esteu llegint, sigueu impreses en paper o dibuixades en una pantalla, només representen un missatge on intento transmetre una visió pràctica desenvolupada al llarg d’anys de pràctiques en el camp.

Però podria haver gravat una lliçó en vídeo, per exemple.
O gravat en un fonògraf.

Tot això serien representacions de la mateixa informació.
Però no serien equivalents.

Una relació complexa

La informació i les dades tenen una relació molt complexa.

Escrivint aquestes paraules, converteixo la informació de la meva ment en dades.
Llegint-les, convertiu les dades de nou en informació.

Ambdues frases anteriors estan expressades correctament en el temps present, però es produeixen en diferents punts del temps i de l’espai.

A més, les dades sempre transmeten molta més informació que el missatge que es vol fer. Per exemple, la informació sobre aquest mateix text, el seu llenguatge, la seva durada, etc, són molts cops les que s’anomenen de manera incorrecta «metadades». Però fins i tot hi ha molta informació personal incrustada en aquestes dades, com podria revelar l’estil dels meus escrits.

Si, per comptes d’un text, el missatge es portés mitjançant un vídeo, es lliuraria tot un munt d’informació addicional juntament amb el missatge que es volia donar. La meva ètnia, el gènere, el meu cens, i algunes malalties es podrien inferir mirant un vídeo. Així com la meva veu i molt molt més.

Així que podem veure que la ment humana pot convertir la informació dades i tornar a convertir les dades en informació, però cap funció matemàtica pot descriure aquesta relació: hi ha tant pèrdua d’informació com addició d’informació en cada passa.

I la gent pot confondre les dades creant-ne informació no desitjada.

I encara més, els humans són tan bons convertint informació en dades i viceversa que ni tan sols som conscients del procés. I això porta tones de confusions desafortunades i letals en informàtica.

Així doncs, què és la informàtica?

Informàtica, del francès informatique, «information automatique»: el camp del coneixement humà que estudia com es pot transferir, emmagatzemar, representar, interpretar i transformar la informació i el conjunt de tècniques que apliquen aquest coneixement.


La informàtica va sobre la informació.

Va d’humans, no de màquines.
Els ordinadors són només miralls de les nostres ments.

Com passa sovint, aquesta perspectiva europea és diametralment oposada a l’estatunidenca atribuïda a Knuth.

De fet, en un conegut assaig, Knuth defineix la ciència computacional com l’estudi d’algorismes tot i que són tan allunyats dels ordinadors que també podria usar un joc de cadires musicals per descriure el treball intern de les taules hash al mateix paper.

El problema dels noms no és només filosòfic: després de milers d’anys d’història, sabem que les paraules que usem forgen l’enteniment de la nostra realitat. Enfocant-nos en els ordinadors i en en què podem fer amb ells, no veiem la més ampla aplicació de la informàtica.

Els algorismes són informació a la ment de gent que els coneixen.

Si la informàtica fos tot d’algorismes, les vides dels programadors seria molt més fàcil… i avorrida. Malauradament, els programes no són informacions, sinó dades. Els programes no existeixen a la ment humana sinó en un suport físic que pot reproduir un ordinador, com un gramòfon pot reproduir un vinil.

Els bugs pertanyen al món real

Com que són dades, els programes es poden equivocar fins i tot quan intenten representar un algorisme correcte, només perquè els humans són intrínsecament fal·libles.

Cada programa és només una de les moltes possibles representacions d’un algorisme i, juntament amb el mateix algorisme, també transmet un munt d’altres informacions.

Encara més, si el programador no coneix abans l’algorisme sencer que vol implementar, els bugs esdevenen un altre exemple del principi general conegut com a «Garbage In, Garbage Out».

Els bugs estan tan intrínsecament lligats al món real de la informàtica que els programadors hem desenvolupat un gran conjunt d’eines i tècniques per tal de caçar-los i matar-los… sense gaire èxit.

Però el que és una fallada total des del punt de vista de l’enginyeria pot esdevenir una roca per bastir-hi la Democràcia.

Molt més que ordinadors

Com que les matemàtiques pertanyen a la ment humana i són comunicables (sinó encara no són matemàtiques) qualsevol concepte que hi pertanyi és una informació. Com a tal, pertany també la informàtica.

La inversa no és certa: els bugs són ciutadans de primera en informàtica, però no molesten gaire els matemàtics.

Com a conseqüència, les matemàtiques són un subconjunt de la informàtica.

Es podria argumentar que l’oposat és cert o que són més aviat germanes com la física i les matemàtiques. Però amb una mirada més propera podem veure com per forçar aquesta relació hem de restringir la informàtica, excloent-ne artificialment la Criptografia, Estadística, Disseny d’interfícies, etcètera.

I mentre que aquesta asseveració pugui semblar herètica al principi, no ens hauria de sorprendre molt ja que podem veure com la informàtica canvia cada camp dels esforços humans, des de la medicina a l’agricultura, de la reproducció a les finances, de la enginyeria a la restauració, de la democràcia a la guerra.

I mentre que cap programa necessita medecina, la majoria de doctors usen programes.
I mentre que cap programa necessita matar, la majoria de guerres necessiten programari.
I així amb tot.

Aquest estrany fenomen té una simple explicació: la informàtica canvia tot el que fan els humans perquè canvia com els humans pensen col·lectivament. De fet, si la informació pertany a la ment humana, quan la compartim entre els membres d’una comunitat, constitueix la cultura d’aquesta comunitat. I aquesta cultura s’instal·la a les ments dels nous membres com a informació, en un cercle sense fi.

La informàtica avui és el que les matemàtiques van ser a l’època de Pitàgores.
És filosofia disfressada o filosofia aplicada, si voleu.

Un camp polític

Molts practicants refusarien aquesta qualificació de la informàtica com a forma moderna de filosofia. No només per la ignorància sobre filosofia (que és on va néixer la lògica). És per un mal pressentiment. Després de tot, si mireu la història, de Confuci a Plató, de Kant a Nietzsche, els filòsofs sempre han tingut aquest estrany hàbit de barallar-se amb la política d’una manera o una altra.

Això és emprenyador. Els enginyers de programari fan veure que són enginyers de manera que poden enfocar-se només en les qüestions tècniques. Se senten responsables de crear el millor artefacte possible que serveixi un objectiu, però no volen que se’ls tingui en compte que han escollit l’objectiu mateix.

Ser un filòsof és una crida a fer declaracions clares, a prendre part. En canvi, essent un enginyer, només vol dir construir coses, de manera que podeu fer veure que no us alineeu amb els valors dels vostres clients quan serviu els seus propòsits.

Els enginyers poden fer veure que són neutrals, els filòsofs no.

La tecnologia és un processament de la política amb uns altres mitjans

Si mireu la història, veureu com la tecnologia és la força política més poderosa a tot el món.

Des del foc a les rodes, a les veles, als arcs, als molins: cada nova tecnologia ha creat noves maneres de viure que alhora permet l’aixecament d’organitzacions humanes més complexes.

Un es preguntaria: com una cosa que funciona amb informació pot impactar tan profundament el món físic on vivim? Les informacions són només idees que podem comunicar, després de tot!

Mentre que alguns argüeixen que el programari es menja el món, pocs es pregunten com passa això.

Passa que l’explicació és una meravella electrònica: l’ordinador programable de propòsit general. Els ordinadors de propòsit general no es dissenyen per resoldre un problema concret, sinó per executar certes seqüències d’instruccions proveïdes per un programador en format binari.

D’aquesta manera, mentre que els ordinadors executen el programari, que és en darrera instància un acte pur d’informació expressada en un cert llenguatge, és portada com una mena de dimoni que actua al món físic.

Com abans, cada progrés en tecnologia porta un avantatge estratègic a aquells que l’obtenen. No ens cal anar enrere a l’edat de pedra per veure’n les evidències. Ni tan sols cal saber res sobre l’Enigma. Una ciberguerra mundial està en marxa ara mateix. Una guerra per la dominació total dels humans mitjançant la tecnologia.

Programar entrena la racionalitat

En si mateix, un ordinador de propòsit general no serveix per a res. Però els programes el poden especialitzar per a fer-lo útil per a una àmplia varietat de problemes específics.

Una especialització així estreny el que pot fer l’ordinador. redueix el seu potencial. Això podria semblar anti-intuïtiu per algú que no pot programar (i desafortunadament també a alguns programadors),però de fet, tot el que fem amb els llenguatges de programació és reduir el que poden fer els ordinadors decidint el que faran.

Però això és només per als ordinadors? 

Si tot el que tinguéssim fos el llenguatge d’assemblador, seria així. Programar seria una tasca molt lenta, no gaire diferent de dissenyar circuits. 

En canvi, hem construït llenguatges de programació d’alt nivell per tal d’accelerar el desenvolupament de programari i, amb això, reduïm molt l’acoblament entre el maquinari i el programari. 

Els llenguatges de programació redueixen la càrrega cognitiva dels programadors. No ens cal saber les peculiaritats d’un processador o dispositiu específic, almenys la majoria de vegades. Però un cop lliures dels límits de les màquines, els programadors es van enfrontar a un nou enemic: els límits de les seves ments.

Hi ha moltes maneres d’expressar un programa. La majoria estan malament.

De manera que la pràctica de la programació ha evolucionat cap a eines més complexes que, constrenyent com els programadors poden expressar les idees que tenen a la ment, els ajuda a escriure codi que la seva ment pot manegar.

Però, com que el maquinari per sota segueix regles estrictament lògiques i matemàtiques, qualsevol llenguatge de programació ha de restringir-se a aquestes més d’hora o més tard.

Això vol dir que per tal de programar, us cal aprendre pensament racional. I explicar-lo.

En altres paraules, programar força la gent a aprendre a descriure sistemes dinàmics, complexos, sempre evolucionant, a algú tan badoc com un ordinador. Algunes tècniques són tan similars a la filosofia, que els practicants parlen més del que programen.

El llenguatge de programació que useu també influencia la manera de pensar d’una manera més profunda de la experimentem quan aprenem un idioma. Els patrons que aprenem quan programem esdevenen útil en qualsevol aspecte de la nostra vida. Exactament igual que les matemàtiques, però amb esteroides.

I tot i això, la clau real per a entendre el potencial polític de la informàtica és fent depuració. Quan depurem un programa cerquem un error a l’elaboració cultural col·lectiva de milers de persones d’arreu del món.

La depuració entrena el pensament crític

No hi ha res a la Terra que pugui entrenar el pensament crític com una dècada o dos de depuració de programari.

Veiem un ordinador executant milers de milions de línies de codi i heu d’esbrinar on algú va cometre l’error que causa el desajustament. És una tasca tan cara i complexa que la gent i les empreses intenten evitar tant com sigui possible, normalment treballant evitant el bug. Però si hem de reparar-lo, és una experiència molt educativa.

Primer, perquè la majoria de vegades, no és culpa nostra.

Però de vegades és realment el compilador. De vegades és el realment el sistema operatiu. De vegades és realment el recol·lector de brossa del navegador. De vegades veiem l’efecte papallona passant davant nostre: heu de trobar (i matar) la papallona correcta centenars de quilòmetres enllà, només per aturar el tornado en que hi estem ficats.

Comparat amb això, desemmascarar una notícia falsa és un joc de nens.

Comparat amb això, desemmascarar les demandes dels lobbies és un joc de nens!

Això és perquè estàs entrenat en tenir una idea sobre el que milers de persones han pensat abans que tu, en comprendre les seves presumpcions, en veure no només el que saben o el que no han entès, també en el que no saben en absolut.

El desconegut és un ciutadà de primera en informàtica.

Els bons programadors saben que no saben res. Per experiència.
I els hackers saben que ningú no sap res. Per això som tan curiosos!

Un Dret Humà Universal

A la Declaració Universal dels Drets Humans, tres articles inesperats parlen d’informàtica:

Article 12.
Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, 
la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs 
al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra
tals intromissions o atacs.

Article 19.
Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret
inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de  cercar,
rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense
límit de fronteres. 

Article 27.
1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la
comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del  progrés
científic. 
2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i  materials
derivats de les produccions científiques, literàries o  artístiques de què
sigui autor. 

Fins i tot sense mirar les grans corporacions internacionals que constitueixen el nucli del capitalisme de vigilància, podem veure que aquests articles es violen sistemàticament des de la majoria d’ordinadors que posseïm.

La gent que no pot configurar el seu servidor de correu no pot tenir garantit l’article 12. La gent que no pot programar no poden rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i, per tant, no tenen garantit l’article 19. La gent que no pot depurar una biblioteca criptogràfica no pot tenir garantit l’article 19, ja que els programes són cultura (i els teoremes, per la correspondència Curry–Howard), la gent que no pot programar tampoc pot tenir garantit l’article 27.1.

De manera que saber informàtica és un dret humà.

Un dret fonamental

Us agradaria viure en un món on us calgui un escriba per llegir i escriure els vostres correus?

Sí, assumim que són professionals ben ensenyats.
Assumim que tenen un codi de conducte, un jurament i tot.

Assumim que és un servei gratuït. Just com el Gmail, Facebook o WeChat. Tots els lectors i tots els escriptors tindrien feines ben pagades.

Què podria anar malament?

Llibertat com en… programari lliure

Vivim en una distopia que estem entrenats a ignorar.

No acceptaríem mai que un desconegut pogués llegir o escriure els correus per nosaltres. Ni tan sols gratis.

En canvi, permetem sense mirar-no-ho que programari escrit per estranys controli els nostres dispositius. Que actuïn per nosaltres. Podrien llegir el que escrivim. Podrien escoltar el que diem. Podrien veure el que fem. Ells decideixen què hauríem de conèixer i què no.

Als inicis del anys vuitanta del segle passat, algú com en Richard Stallman va preveure que això acabaria passant i va començar el moviment polític del programari lliure per lluitar-hi. Va concebre les quatre llibertats del programari lliure: ús, estudi, compartició i millora del programari que obteniu.

Més tard, la Open Source Initiative va rebatejar aquestes llibertats, convertint els valors del programari lliure en eines de màrqueting.

Buides dels seus forts valors ètics, les quatre llibertats esdevenen una eina per guanyar quota de mercat i maximitzar el valor dels accionistes.

Google va ser probablement el primer a adonar-se que pots distribuir fàcilment programari que formalment garanteix les quatre llibertats mentre es preserva el control total del seu desenvolupament. El truc és apujar tant la complexitat tècnica que ningú pugui aspirar a disputar el teu lloc al projecte.

De manera que us vestiu amb valors de hackers mentre que al mateix temps els marginalitzeu. Mitjançant aquests falsos valors, guanyeu usuaris que us creuen. Usuaris que fan servir el vostre programari gratis, però a canvi de la seva llibertat i seguretat.

I ara fins i tot Microsoft distribueix GNU/Linux.

Ha guanyat l’Stallman?

Més enllà de la llibertat d’uns pocs

Podem anomenar llibertat a un dret que pocs poden practicar? No n’hi hauríem de dir privilegi?

Com que la majoria de gent no pot programar ni depurar, no poden realment llegir i modificar programari lliure. No poden practicar dues de les quatre llibertats. Han de creure algú altre. I no tenen manera de saber si la gent a que creuen són de fet fiables.

La disponibilitat de les fonts el fa teòricament més segur que el programari privatiu, però la complexitat pot contrarestar això en gran mesura. Una peça maliciosa de codi pot estar amagada durant mesos malgrat la retòrica de l’Open Source sobre el número d’ulls.

Però els usuaris han de creure’s el sistema. No tenen alternativa. No tenen llibertat.

De manera que hem d’anar més enllà del programari lliure. Ens cal convertir les seves llibertats en drets universals.

La tecnologia de la informació ha de progressar

Per tal de convertir la informàtica d’una eina de poder a una eina de llibertat, l’hem de millorar dràsticament.

Justament com van fer els escribes amb els jeroglífics a l’Antic Egipte, els programadors guanyen el seu poder usant eines primitives que triguen anys en dominar-les.

I just com els escribes, són tan inconscients del seu poder que continuen servint el Faraó que n’oprimeix la majoria.

Entenent que la informàtica va d’informacions i que les informacions són dins el nostre cap, el programadors entendran que són un unicum a la història de l’economia.

Els programadors són els primers treballadors que controlen els mitjans de producció.
Estan sòlidament adjuntats al seu coll i no es poden treure sense destruir el Capital.

Si sou programador, penseu-hi.
No és la vostra interfície la que escriu el programa. No és el vostre escriptori. No és el vostre cap. Aquestes són només eines que faciliten el que feu. Són útils, però secundàries.
I tot i amb això, qui decideix el que feu?

Ara considereu què podríeu fer per aquest món per comptes de maximitzar el valor dels accionistes.

Evitem el moralisme

Des de fa anys, hi ha un munt d’enrenou sobre ètiques moralistes a la tecnologia de la informació.

En el camp de la Intel·ligència Artificial, després de moltes morts causades per cotxes auto-conductors que no podien resoldre un problema de carro que no hi hauria d’haver estat allà en primer lloc, la recerca mira d’ensenyar ètica a les màquines.

És un moviment molt intel·ligent, si ho penseu.
Des d’una perspectiva pràctica, és com ensenyar sexe a un condó. Hauríeu de començar per la gent.
Però des d’un punt de vista polític, és un intent subtil de reduir la rendició de comptes de les corporacions pel dany causat pels seus productes autònoms.

Això no és ètica, sinó moralisme: una perversió de la moralitat per servir els interessos d’un mateix.

Hauríem de rebutjar aquesta hipocresia com la pantalla de fum que és.

Sigues humà

Els programadors sovint miren els usuaris des de la limitada perspectiva de l’aplicació que estan construint.

Un programador decideix amb un gran grau de precisió el que poder fer i no fer els usuaris. D’aquesta manera, els programadors decideixen el que els usuaris han d’entendre i el que no. El que probablement pensaran i el que no.

Això va més enllà dels problemes de vigilància i és el 101 de la Interacció persona-ordinador, la base del disseny de la interfície d’usuari i l’experiència d’usuari i és… inevitable.

Però per comptes de pensar en l’usuari com la perspectiva limitada del vostre abast de l’aplicació, hauríeu de considerar-los com a humans, com a gent.

Si penseu en el programari com en una carta a una altra persona per comptes d’una eina per guanyar-hi diners, comenceu a pensar diverses compensacions de manera diferent.

Què passa si les persones a l’altra banda estan cansats?
Què passa si necessiten resoldre problemes inesperats amb el vostre programa?
Entenen realment el que fan amb el vostre programari?
Entenen realment el risc de seguretat que té?
Senten por del programari?
Poden realment personalitzar el que necessiten?

Anomenar usuaris a la gent és una manera ‘usar-los sense remordiments.
No ho feu.

Sigues polític

Com que la tecnologia és una persecució de la política amb mitjans que són sota en nostre control, hauríem de considerar seriosament quina mena de responsabilitat comporta.

Com a programadors alliberats, hauríem d’establir, per a cada programa que escrivim, els objectius polítics que volem aconseguir.

Des d’ara, tots els meus projectes de programari lliure tindran un nou fitxer a més de LICENSE.txt i README.txt: POLITICS.txt.

POLITICS.txt ha de ser una declaració curta però sense ambigüitats sobre els efectes polítics que els autors volen aconseguir amb un programari.

Aquesta descripció no hauria d’incloure una llista de principis ètics macos que els autors volen intentar seguir en el seu cor. Només per evitar el risc a la hipocresia.

Hauria de ser una llista d’efectes socials específics que els autors volen produir a la societat amb aquest programari específic. I hauria de llistar també els efectes socials que volen evitar o minimitzar.

Poden ser d’alt nivell o molt estrets, però la gent ha de poder dir si el programari és un èxit o un fracàs polític només llegint-ne els objectius i comparant-los amb els efectes reals que produeix el programari.

Un èxit polític pot ser un fracàs tecnològic i viceversa.
I el POLITICS.txt hauria d’evolucionar amb el projecte.
I els projectes es bifurcaran per disconformitats sobre ell.

I tot està bé.

Però tenir un POLITICS.txt vol dir que accepteu fer-vos responsable dels dimonis que invoqueu.

Sigues educatiu

L’ètica dels hackers subjacent al programari lliure està construïda a sobre de la curiositat. És tot el desig d’aprendre coses noves, el desig d’explorar noves solucions i desafiar les assumpcions generalment acceptades.

Però el nostre temps és limitat, i també les nostres ments.

Així, una estratègia molt eficaç per obtenir nous coneixements és maximitzar el nombre de persones que el cerquen.

Escriure bon codi no és tan efectiu com escriure codi simple.

Llegir codi font no hauria de requerir una llicenciatura o anys d’experiència en el camp.

Hem de reorientar la recerca en els llenguatges de programació cap a la simplicitat. Les lliçons del professor Niklaus Wirth encara esperen una nova vida.

Necessitem eines simples que es composin bé, per comptes d’eines complexes que ho poden fer tot.

No serà fàcil, perquè la informàtica encara és molt primitiva. Igual que els antics egipcis no van tenir el zero durant centenars d’anys, ens falten molts conceptes fonamentals. Els hem de descobrir. Hem de crear un alfabet de la informàtica.

I, amb aquest alfabet, ens cal alliberar la propera generació d’esclaus.

Cal que la humanitat evolucioni

No són només els desenvolupadors.

Cap doctor pot curar un malalt que refusa el tractament.

Si volem preservar la democràcia, hem d’evolucionar. No és que la democràcia s’hagi d’automatitzar, sinó que s’ha d’educar la gent.

Cal que la gent s’adoni que són marionetes a les mans de grups de poder que decideixen els que han de saber i pensar.

Alguns refusaran d’adquirir-ne consciència, perquè els oprimits sovint internalitzen l’opressió en la seva identitat. Però si els donem l’oportunitat, podrien deixar que els seus fills aprenguin nous camins cap a la llibertat.
Altres veuran la realitat tal com és i lluitaran… mitjançant l’estudi.

Fem el que fem, la informàtica serà una revolució de tota manera.

Morfeo: – Matrix és a tot arreu, està al nostre voltant, fins i tot ara en aquesta mateixa habitació. Podeu veure-la quan mireu per la finestra o engegueu el televisor. Podeu sentir-lo quan aneu a treballar, quan aneu a l’església, quan pagueu els impostos. És el món que s’ha tirat sobre els teus ulls per cegar-te de la veritat.

Neo: – Quina veritat?

Morfeo: – Que ets un esclau, Neo. Com tothom, heu nascut en la servitud… nascuts en una presó que no podeu olorar, ni tastar, ni tocar. Una presó per a la vostra ment.

La informàtica és la pastilla vermella.