Programes científics a la tele

Una de les meves fonts d’informació són els podcasts i, entre ells, el programa de ràdio de l’ABC (ràdio-televisió pública australiana) The Science Show. La setmana passada parlaven dels programes de divulgació científica i que a la tele australiana van suprimir-ne un quan ja només es parlava de desastres naturals de manera sensacionalista perquè és el que atreu més audiència. Un programa sobre volcans estàndard parla 10 minuts de ciència i 40 minuts dels morts i els desastres. Autèntic “rubbish” (escombraries), que deia el senyor anglès que n’havia vist un a la ITV. Es veu que tant a la Gran Bretanya com als EUA els programes de divulgació científica han derivat en això.

De manera que només ens queden els programes de ràdio com aquest i, sobretot, Internet. De fet, el programa me’l baixo d’Internet, lògicament. A Internet, seguien dient al programa, el 10% dels usuaris britànics publiquen coses, són productors, i un 20% llegeix coses a Internet que no pot llegir en paper. És a dir, com s’ha dit sempre, és un mitjà interactiu, de fet, encara ho és, perquè fa anys es deia que, si la gent no contribuïa, Internet es col·lapsaria. Evidentment, això no ha passat i ara és, i de molt, el mitjà més interessant, encara que, per exemple, 1/3 de la població britànica no hi està connectada, i no parlem de l’Àfrica o de casa nostra,…

Aquest terç de la població és el que es calcula ara que és el remanent de gent que no té cap interès ni necessitat de connectar-s’hi, perquè ja fa uns anys que es manté.

El que em sorprén és la sensació que donen els mitjans de comunicació més o menys aliens a la tele (ràdio i diaris de paper) que sempre procuren donar la impressió que tothom mira la tele, quan no és cert ni de bon troç, i titllen Internet contínuament com un niu de delinqüència, perversió i notícies falses o poc acurades. No parlen mai dels botlletins radiofònics traduint literalment de la web de la CNN, com he sentit durant molt de temps (de vegades malament i sempre sense citar-ne la font) o de les moltes incorreccions que detecto en els diaris tradicionals en paper quan parlen d’algun assumpte del qual en sé alguna cosa.

També em sorprèn que als periodistes, per allò de la endogàmia professional deu ser, els resulti inversemblant que algú es passi tres hores diàries a casa amb l’ordinador (consideren que és de frikis) i que estiguin la mar de contents quan una actriu els confesa que es passa 5 hores diàries del seu temps lliure mirant la tele. Doncs així anem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *